Fòrum l'Espitllera

Torà, 31 de març de 2012 – convent de Sant Antoni

LLIURAMENT DEL PREMI SIKARRA (1a edició)

Discurs del president del Fòrum l’Espitllera, Albert Turull

Distingides autoritats, senyores i senyors, amics i amigues, benvolgut Armand, felicitats,

Em correspon tancar l’acte, i ho faig en nom propi, en tant que president del Fòrum l’Espitllera, i també en representació de l’altra associació cultural, la Fundació Jordi Cases i Llebot, amb qui com sabeu compartim el goig de convocar el premi Sikarra, la primera edició del qual s’acaba de lliurar, amb tanta justícia i tant d’afecte sincer, a l’Armand Forcat. Arribats en aquest punt, el que calia que es digués ja està dit, i molt en especial la glossa i el reconeixement de la figura del premiat, una persona que ens honora en haver acceptat amb alegria el premi – i que fa que aquest comenci la seva història amb bon peu, amb molt bon peu: el del caminant, el turista, l’excursionista, el passejador, l’amant de la terra i de les belleses de la terra que ell, l’Armand, tan amistosament i sàvia condueix per la nostra Segarra des de fa una colla d’anys.

Però alguna cosa hi haurem d’afegir... De manera que, si m’ho permeteu, us exposaré un parell d’idees entorn del que és (o vol ser, o està començant a ser) aquest premi Sikarra.

La Fundació Jordi Cases i el Fòrum l’Espitllera som, com ja s’ha dit, les dues entitats privades que, ara fa just un any (per això el premi s’atorga i es lliura dins del mes de març), vam fer el pas –ara sabem que encertadíssim– d’anar a comprar en subhasta pública aquella petita moneda –aquella llentieta, en diem de vegades. Un tros de metall treballat per mans expertes fa vint-i-tres segles –aviat està dit– que entre tots plegats estem convertint no sols en una peça de museu especialment valuosa sinó, molt més, en un emblema de la nostra comarca, en un símbol que ens identifica i ens uneix com a col·lectivitat. Una col·lectivitat que ve d’un passat força llunyà, doncs, i que vol seguir sent ella mateixa durant almenys unes quantes generacions més... Que quedi clar: ser segarrencs és la nostra forma natural de ser catalans, i ser catalans és la nostra forma natural de ser ...humans. Europeus i humans. No cal res més per a construir una identitat coherent, amb graus i escales concèntriques, sense necessitat ni de províncies ni d’estats artificials que tenen com a missió precisament destruir les identitats i les col·lectivitats de base cultural com la nostra. Res més: segarrencs, catalans, europeus, humans. Això, que és tan elemental, ens ho recorda una monedeta minúscula de fa dos mil tres-cents anys – i ens ho recorda també, cada dia, amb el seu bon fer i la seva fermesa, l’Armand Forcat.

I algú potser dirà: “Però la Segarra, ai, què pot la Segarra, pobra, tan pobreta, tan despoblada, tan poqueta cosa, aportar al país, si prou feines tenim a tancar-nos sobre nosaltres mateixos mirant de no ser vistos ni fer nosa, i aspirant com a molt a seguir fent la viu-viu...?”. Error!: pregunta equivocada. És més: pregunta formulada sobre pressupòsits radicalment equivocats, negatius per definició, que hem de desterrar del nostre pensament si de debò volem ser alguna cosa. Idees que, de fet, la Fundació Cases i Llebot i el Fòrum l’Espitllera, i espero que tots els presents avui aquí (i molts més), hem desterrat ja fa temps del nostre pensament. Si no, vaja, segurament ja ni hauríem comprat la moneda, ni estaríem fent passos perquè es consolidi en exposició de cara al públic en un lloc com cal, ni hauríem tampoc convocat el premi amb el nom de Sikarra, ni res de res...

No: la Segarra ni és pobreta de mi, ni miserable, ni tancada. La Segarra és una part imprescindible i essencial del nostre país; i més encara: n’és el centre. Sí, el centre. Diuen que “Manresa és el cor de Catalunya”; bé, d’acord, no els ho negarem ni els donarem, als amics manresans, el disgust de disputar-los una cosa tan important com és el cor ...però el cor no vol pas dir el centre (de fet, tots sabem que el cor no és al mig del pit, sinó una mica cap a un costat –cap a l’esquerre...). Concretament, segons els càlculs geogràfics més precisos, el centre exacte de Catalunya (del Principat, és clar) és just aquí al costat, al santuari de Pinós, en aquesta serralada que marca, com el mateix terme de Torà, de fet, la transició gradual entre la Segarra estricta i el Solsonès, entre la vall del Llobregós i les del Cardener...

I és clar que quan parlo de la Segarra no em refereixo només a la ficció administrativa instaurada legalment al segle XX, sinó que em refereixo a l’autèntica Segarra. No caldria ni dir-ho, això, trobant-nos a Torà i amb motiu precisament d’una moneda i d’un nom d’estirp ibèrica, Sikarra, que probablement remet a una població que, tot i que no sabem exactament on era, es trobava amb força probabilitat vers l’altiplà de l’Alta Segarra, possiblement a prop dels Prats de Rei, és a dir, en una zona que des d’un punt de vista oficial, avui no pertany pas a la Segarra sinó a l’Anoia. Ja és collonuda, la cosa!, o, per dir-ho amb uns altres mots, ja és significativa de com van les coses, la paradoxa...!

La Segarra, doncs, la nostra Segarra, la que duem al cap i al cor i a l’acció la gent de l’Espitllera (i em sembla que aquí puc parlar també en nom de la Fundació Cases i Llebot), és la Segarra de debò, la de fa mil i mil més: dos mil anys. Un ample altiplà a banda i banda dels lloms que trenquen aigües, com si la parissin!, al bell mig de Catalunya: caient cap a llevant i cap a ponent, vers el Segre aquestes (valls del Corb, l’Ondara, el Sió, el Llobregós) i vers el Llobregat aquelles (valls de sota Pinós i de l’alt Anoia), i encara unes altres sense intermediaris directament cap al mar (la vall del Gaià, tan segarrenca en el seu tram de capçalera, fins a l’esbalç de Santa Perpètua, com ho puguin ser les que he esmentat abans...).

Aquí tenim, doncs, presencialment o de cor, amb aquest esperit de normalització segarrenca (no cal dir pansegarrenca, sinó autènticament segarrenca), els amics de Calaf, dels Prats de Rei, de Santa Coloma de Queralt, de Maldà, de Verdú... A tots, segarretes sense complexos, ens anima saber-nos dipositaris d’una identitat que ve de fa segles, amb arrels mil·lenàries, com posa de manifest precisament la moneda que hem adoptat com a símbol i motiu. I sabem també, és clar, que aquest fet, aquesta identitat certa, va molt per damunt – o per sota, subterrània, travessant segles i administracions i circumstàncies i guerres i dictadures i assajos de democràcia com l’actual. Bé sabem, doncs, tots plegats, que no som un racó, no pas un territori d’abandons, sinó –si volem i ens ho mirem bé, com deia abans– el centre del país. L’Alta Segarra per si sola (la subcomarca de Calaf i els Prats de Rei fins a la Panadella i Argençola) pot ser vista i percebuda com un racó, sí: un raconet a l’extrem nord-occidental de les anomenades “comarques de Barcelona”. I per la seva banda la Baixa Segarra (subcomarca de Santa Coloma de Queralt, i fins a Forés i Belltall) pot ser igualment vista com un racó, allí dalt, més enllà de la Conca de Barberà, a l’extrem nord de les molt diverses “comarques de Tarragona”. Per no parlar de la Segarra que en podríem dir central o del mig, és a dir l’oficial, on som ara (si més no de moment); un ens administratiu amb capital a Cervera que, en realitat, no és res més (i no em mal interpreteu el mot, si us plau) que un residu de territori: una part que, per aquelles coses, es va quedar provisionalment (en usdefruit) amb el nom bimil·lenari que era i hauria hagut de ser de tots...; doncs aquesta Segarra vigent, no ens enganyem, no deixa tampoc de ser en un racó, un límit (l’oriental), de les anomenades massa sovint “comarques de Lleida”, lluny de la gran capital del Segre (a vegades massa lluny, a vegades massa a prop, ai...). En canvi, tots junts, com un bloc de Segarra veritable, al bell mig del país, podríem comptar no com una comarca més sinó, en paràmetres actuals, gairebé com una regió (fixeu-vos en l’operació que estan duent a terme des de fa uns anys al Penedès!, amb qui per cert ens uneix una difusa continuïtat territorial i una història i un paisatge plens de castells: podríem haver fet semblant, ...però em temo que no sols se’ns diria que no des del poder, sinó que ni se’ns ha ocorregut a nosaltres mateixos que ho podríem arribar no ja a aconseguir, sinó ni tan sols a proposar... –en realitat, no ho hem arribat ni a pensar, siguem sincers...).

En fi, vaig acabant... No es tracta aquí de fer propostes concretes de reforma de les estructures del país, és clar, però potser sí que no està fora de lloc que aprofitem l’ocasió per obrir els nostres propis somnis i, si més no, ens repensem una mica – és a dir, que pensem novament en nosaltres mateixos, i que ho fem amb plena confiança i amb la vista al futur. La qual cosa no solament aniria en benefici propi (una aspiració legítima però un pèl egoista) sinó, sens dubte, en benefici de tot el país, de tot Catalunya, just ara que Catalunya s’està repensant també en clau de futur (i d’un futur més lliure i autocentrat, més independent, que és una forma de dir menys dependent). Sí, n’estic convençut: una Segarra que no fos ni tingués vocació de ventafocs, sinó de punta de llança, de cruïlla cèntrica rica de patrimoni i d’empenta, d’essències i d’idees, d’energia humana valenta i creativa, que és la Segarra per la qual estem treballant, aniria –anirà– en benefici naturalment de la mateixa Segarra, és clar, però també en benefici de Catalunya, ja que un país –com una ciutat– amb un centre no abandonat sinó lluït, no oblidat sinó ferm, un país autocentrat de debò, que es pot mirar al mirall sense fer una ganyota, és un país millor, més fort, més capaç i, en definitiva, més lliure. Com volem tots, començant sens dubte per l’Armand Forcat.

Moltes gràcies per la vostra atenció, felicitats Armand, i fins l’any que ve!

[Albert Turull, Cervera, 25 de febrer / Can Regassol, 29-30 de març de 2012] 

El dissabte 31 de març el convent de Sant Antoni de Torà va acollir l’acte de lliurament de la primera edició del Premi Sikarra, convocat pel Fòrum l’Espitllera i la Fundació Jordi Cases i Llebot. L’esdeveniment va reunir més d’un centenar de persones, arribades en bona part de Cervera, la ciutat natal del guardonat, però també d’altres viles i pobles del territori extens de la Segarra, així com nombrosos representants institucionals i veïnals.

El periodista Lluís Urpí fou l’encarregat de presentar i donar continuïtat a un acte que es va obrir amb la benvinguda a càrrec de Mercè Valls, alcaldessa de Torà, i amb la salutació als presents i la felicitació als organitzadors i al guardonat per part d’Adrià Marquilles, president del Consell Comarcal de la Segarra. L’ambientació musical va anar a càrrec de Griselda, Aida, Núria i Júlia, joves alumnes de l’escola de música de Torà.

Xavier Rivera, secretari del Jurat del Premi, i Núria Magrans, promotora de la candidatura guanyadora, varen llegir el veredicte i van glossar la figura i els mèrits d’Armand Forcat, el guia intèrpret de patrimoni segarrenc que ha estat reconegut amb la primera edició del Premi Sikarra. De mans del President de la Fundació Cases, Forcat va rebre l’escultura Sikarra o “l’Esguard alliberat”, obra d’Anna Marín, que l’acredita com a guanyador i a continuació va adreçar unes emotives paraules al públic assistent agraint el reconeixement fet. A més, l’associació l’Amistat de Cervera va aprofitar l’esdeveniment per lliurar a l’homenatjat el document pel qual es nomenen “cerverí de l’any”.

L’acte es va cloure amb unes paraules d’Albert Turull, President del Fòrum l’Espitllera, qui va defensar la identitat segarrenca i va reivindicar el reconeixement del territori històric de la Segarra, trossejat avui entre sis comarques i tres províncies, com a eina de cohesió social, afirmació nacional i projecció en el futur.

A continuació, l’homenatge a l’Armand Forcat va continuar en un sopar a l’Hostal Jaumet de Torà, on una quarantena d’assistents varen poder tastar el pastís Sikarra elaborat expressament per l’esdeveniment. A l’hora del brindis, el premiat va poder conversar amb tots els presents i explicar algunes de les anècdotes que ha viscut al llarg de la seva dilatada carrera com a divulgador i intèrpret del patrimoni de la Segarra. 

El guiaintèrpret de patrimoni Armand Forcat és la persona guardonada per la Fundació Cases i Llebot i el Fòrum l’Espitllera amb el Premi Sikarra. Forcat, nascut a Cervera l’any 1929, ha estat el més votat pels membres d’ambdues entitats convocants d’entre les sis candidatures presentades a la primera edició del certamen.

El Jurat ha valorat molt especialment la llarga trajectòria de Forcat de divulgació i posada en valor del patrimoni històric, artístic i monumental de la Segarra, així com la seva participació activa en més de trenta entitats de la societat civil de la comarca. Entre d’altres, es considera especialment meritòria la seva implicació en institucions com Càritas Diocesana, la Fira de Sant Isidre de Cervera, el patronat del Museu Duran i Sanpere, el Brot Escènic o el Centre Municipal de Cultura de Cervera, a banda de la seva extensa producció d’articles compromesos amb la preservació i la divulgació del patrimoni i el turisme segarrencs, alguns dels quals han aparegut a les pàgines dels diaris Avui i Segre, el setmanari la Veu de la Segarra o la revista Segarra.

El Premi Sikarra és una iniciativa de les entitats promotores per a reconèixer i homenatjar la persona, entitat o institució que hagi excel·lit a títol individual o col·lectiu, i contribuït de manera exemplar a la divulgació, l’estudi, la projecció, la justícia i la cohesió social de la Segarra. Pren el seu nom de la moneda adquirida per la Fundació Cases i el Fòrum l’Espitllera el 17 de març de 2011 que documenta l’origen del nom de la Segarra ja al segle IIIaC i que té la vocació d’esdevenir una icona que identifiqui tots els territoris de la Segarra històrica. El guardó és una escultura de l’artista Ana Marín-Gálvez que reprodueix la imatge de la moneda sobre una grisalla integrada en un perfil de fusta en forma d’espitllera.

L’acte de lliurament del premi tindrà lloc el proper 31 de març al convent de Sant Antoni de Torà i, a continuació, se celebrarà un sopar-homenatge al guardonat.

Aquest divendres 3 de febrer, a la biblioteca de Guissona, davant més de seixanta persones, entre les quals es comptaven diversos regidors de consistoris segarrencs, el Fòrum l’Espitllera ha presentat el document “Un paisatge per demà”. Fruit d’un treball elaborat durant més d’un any, el text defensa la necessitat de mantenir un paisatge de qualitat a la Segarra com a component fonamental de la identitat comarcal i com a element de pervivència, qualitat de vida i creació de riquesa pel futur. El text és un reconeixement “a l’activitat continuada i esforçada dels agricultors i dels ramaders en la definició de la bellesa actual de la Segarra” i la “necessitat  d’una aliança, estable i convençuda entre la pagesia i el defensors del paisatge i del medi ambient”. A més, posa èmfasi en la seva fragilitat i les amenaces “que venen des d’àmbits de la generació d’energia (aerogeneradors), l’activitat industrial, el desenvolupament de grans infraestructures i determinades actuacions mal orientades associades a la moderna dinàmica de l’agricultura i la ramaderia”.

L’acte ha servit d’inauguració de l’exposició “Un paisatge per demà”, que reuneix una selecció de les fotografies fetes durant la primera Marató de paisatge del passat més de juliol. Les imatges aproximen a l’espectador a la realitat del paisatge segarrenc i s’acompanyen amb una selecció de fragments del document, amb un muntatge que es preveu sigui itinerant per aproximar a tota la ciutadania a la sensibilitat cap als valors del medi ambient. Els autors de les quinze fotografies seleccionades han rebut de mans dels organitzadors els premis obsequiats pels patrocinadors de la iniciativa, entre els quals hi ha diversos establiments d’allotjament, restaurants i serveis culturals de la comarca.

Durant la presentació, el Fòrum l’Espitllera ha anunciat que segueix endavant amb els seus treballs i reflexions al voltant del paisatge i el medi ambient comarcal i que treballa ja en coordinació amb d’altres entitats de sensibilitat comú, havent iniciat contactes amb l’Observatori del paisatge.
Per veure el document complert: http://www.1minut.info/espitllera.cat/html2/pdfs/paisatge.pdf
Per veure un recull de les imatges cliqueu aquí.